Sergio Caballero, arròs entre bambolines

Continuant amb la recerca d’arrossers autèntics, li hem fet un colp d’ull al panorama artístic valencià, i com no, hem trobat a un arrosser de debò. Sergio Caballero, natural de Vila-real, és un actor valencià amb un llarg recorregut en sèries, curtmetratges, pel·lícules i com no escenaris teatrals de tot arreu. La passió que posa en cada interpretació han fet d’ell un dels actors valencians més reconegut a nivell nacional.

Caballero ha estat sempre lligat a la cadena de televisió pública valenciana fins el seu tancament. Ha participat en sèries com Autoindefinits, Maniàtics o Unió musical Da Capo. També a TV3 (El cor de la Ciutat) o en sèries de caràcter nacional com El Secreto de Puente Viejo, La que se avecina o Cuéntame. També ha participat en TV movies i pel·lícules, de fet una de les primeres oportunitats en el món del cinema li va vindre de la mà del director Bigas Luna amb Son de mar adaptació de la novel·la del també castellonenc Manuel Vicent. També l’hem vist en “Cos Mortal” o “El hombre de las mariposas

Foto Sergio Caballero 1

Foto: Alba dela Asunción

Acumula un fum de premis i reconeixements. No li naix dir un no als joves realitzadors que comencen en aquest món, sobre tot en el món dels curtmetratges. Els seus últims curtmetratges “Miniaturas” i “Bikini” es poden veure actualment participant en diversos festivals a nivell nacional i internacional.

Quasi igual d’apassionat que és amb l’arròs, ho és amb el teatre, una de les seues predileccions. Atrevit i compromès amb la professió, no només l’hem vist entre bambolines com a actor dirigit per grans professionals com Carles Alfaro, Pepe Sancho, Carles Alberola, Rafa Calatayud o Hadi Kurich sino que també com a director escènic per a companyies com Mutis pel fòrum, Oscura Teatre o Bramant Teatre.

- La teua primera vegada amb l’arròs, de xiquet.

El record més arrosser que tinc de quan era menut era un senzill plat d’arròs de xiquets, el de tota la vida. El que també ha sigut curatiu per al mal de panxa o per a prendre’t la substància per a posar-te bo. Era una manera de començar a introduir als fills en el món culinari de la mare i educar-los en saber alimentar-se a poc a poc. Un parell de dents d’all, un rajolinet d’oli d’oliva, una miqueta de sal i un grapaet bo d’arròs. D’ací a l’arròs a la cubana, simple, però festiu per a un xiquet. Passava de ser blanc a roig suau per la tomaca, amb un ou ferrat al centre d’aquella muntanyeta d’arròs que la mare preparava màgicament amb una petita flamera per a fer-ho més atractiu. O quan anàvem mon pare, ma mare i el meu germà amb les coses del càmping, sota l’ombra una figuera. I que amb una olla exprés ma mare era capaç de treure una cosa tan bona com un arròs amb conill i pollastre, mentre el meu germà i jo jugàvem entre els llimacs del reguer. I era groguet pel safrà! Però el millor encara estava per arribar! L’arròs al forn de ma mare, de Vila-real! Quan està soltet pel greix de la costella, i quan tots i cadascun dels ingredients es convertien en un esclat de sabors dins la boca i el fet d’arribar a casa després del cole, per agafar forces i tornar, ja em feia ensumar des de la cantonada que aquell dia per a dinar hi havia arròs al forn. La paella la deixem per al diumenge! I amb llenya! Ni un granet em deixe!

- Quina és la recepta amb arròs que més t’agrada? Paella, arròs al forn, arròs negre, arròs del senyoret, etc

Difícil escollir amb tants plats diferents per a un pap com el meu! (rises) Supose que depèn de l’ocasió i on haja de menjar-me’l. Però sóc fan de l’arròs al forn. Encara que l’autèntica paella valenciana és de premi (i més feta per ma mare) Fora de casa no acostume menjar paella, ja que és difícil igualar-la. És d’estrella Michelín! Però un altre plat d’arròs cau immediatament siga del que siga, com per exemple, un bon arròs del senyoret on no t’has de preocupar només que de d’assaborir-lo sense embrutar-te, o negre amb all-i-oli, amb costella, caragols i bolets, o caldosset amb llamàntol… Uhmmmm!… Com podeu comprovar costa molt decidir… estem parlant d’arròs i d’un valencià vila-realenc!

- Paella, qui cuina la paella en ta casa? La paella amb pimentó o sense pimentó? Amb pilotes o amb caragols? Socarrat, si o no?

A ma casa jo, quin remei! (rises) Però dista molt de la de casa dels pares, així que li passe el torn a ma mare que és molt bona cuinera. Això si, sense pimentó. Amb pilotetes si les fa Mari Carmen “la sevilera”. Si hi ha caragols no direm que no, però deixem-la més pura i original. Això sí, si li posem caragols que siguen “vaquetes”. Socarrat SEMPRE, després de repetir un poc per a que s’unfle ben bé a la panxa després de les postres. Però sobretot… amb llenya per eixe toc especial que li dóna el foc i el cruixent mig caramelitzat del socarraet.

  - Cuines amb arròs? Quina és la teua especialitat?

Per suposat! No pot faltar a la meua cuina. Crec haver heretat de ma mare alguna cosa. Després has de treure el “ratatouille” que portes a dins. Des de una simple amanida amb arròs, passant pel forn amb costelleta, pel negre amb un bon brou de peix, caldosset… La paella no és el meu fort però m’he atrevit fins i tot amb el rissotto!

- La teua millor experiència o anècdota que recordes al voltant d’un bon plat d’arròs.

Buff, són molts anys menjant a tants llocs i gaudint del sabor de cada poble i cada cuiner que he perdut el compte. Si que pense que és molt difícil fer paelles amb llenya per a moltes persones. És un moment extraordinari per a reunir-se al voltant d’eixe ritual. Ma mare ha cuinat per a més de 30 i li surten com si fóra per a quatre, per als de casa. Soltet però amb el punt on el midó deixa fer el seu camí. Així que he de donar una menció especial per a eixos cuiners valents que ens omplin l’estomac de felicitat. Ara bé, tanque els ulls i em venen al cap quatre arrossos ben diferents que salive només de recordar-ho. Fa dies amb uns amics, a la Barceloneta, un caldós amb llamàntol que em va fer treure la llàgrima a vora la mar. Fins i tot vaig penjar una foto al Facebook! A València, Boro, a una alqueria: excel·lent paella tradicional, amb llenya, per a una caterva de gent. A Vilafamés, arròs amb carabassa. Cuinat dins d’ella. Fantàstic! (No ho he fet mai, però ha sigut un descobriment de plat) I a Ca Emilio, a Vila-real: amb costella, caragols i bolets. Sense paraules!

- Molt més que paella, quins plats exòtics o diferents fets amb arròs has provat i ens recomanes?

Si vos agrada el peix cru, el sushi és perfecte. És impressionant com un arròs blanc (al punt, ja que no és fàcil) es pot combinar amb el peix cru o marinat envoltat d’una alga. També un bon arròs xinés (no de cadena de xino) amb la seua soja, bambú, vedella i llagosta. Al meu barri, el de Russafa hi ha un lloc on només van xinesos i que està realment bo. I el risotto, quan té eixa textura melosa amb el parmesà a sobre també és per a treure’s el barret…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>